De Oriol Puig Taulet para Núvol
Si quan éreu petits no vau jugar mai a construir un refugi domèstic amb coixins, llençols, capses de cartó o qualsevol cosa que tinguéssiu per casa, és que no vau tenir infància. Els nens són feliços quan construeixen castells, tendes de campanya, fortificacions… Si, a més, s’hi poden refugiar, la felicitat ja és completa. Una casa dins d’una altra casa, un pis dins d’un altre pis. A la intimitat de l’habitació se li suma, com en una successió de nines russes, l’autonomia d’un espai regit per les nostres pròpies lleis. La companyia AzkonaToloza és a punt d’estrenar El nostre refugi galàctic al Mercat de les Flors. Vam assistir a un assaig obert a Sabadell per veure com funciona la cosa. Una classe de l’Escola Gaudí i el temut crític que signa aquestes línies en vam sortir molt satisfets.
Un passi escolar, un divendres a dos quarts de deu del matí i a Sabadell? Sí a tot! Acostumem a fer les nostres activitats culturals als vespres o a les nits, quan ja portem sobre les espatlles tot el cansament del dia. Què millor que el matí per anar al teatre, amb aquella olor de colònia fresca i amb la il·lusió encara per descobrir què ens oferirà el dia? La companyia AzkonaToloza, un dels noms per entendre què és això del “teatre modernu” a casa nostra, és a punt d’estrenar el seu primer espectacle familiar. L’aposta és potent: El nostre refugi galàctic es podrà veure durant tres setmanes (miracle!) al Mercat de les Flors, inclòs dins la programació del festival Dansa Metropolitana i, al mateix temps, al cicle “Talla única” de la nostra Casa de la Dansa. L’espectacle farà funcions escolars entre setmana i funcions obertes al públic els caps de setmana (a les dotze i a les cinc cada dissabte i diumenge), des del 7 fins al 22 de març.
Divendres al matí em vaig plantar a laSala, al barri de La Roureda de Sabadell. Si no coneixeu aquest espai –o Centre de creació d’arts per a les famílies–, us diré que és un dels llocs per entendre el bon moment de les arts escèniques destinades a la infància de Catalunya. Gràcies a l’empenta de la seva directora, Eulàlia Ribera, des del 2005 també podem gaudir del festival elPetit, que any rere any creix en ciutats i aliances, portant el teatre, la dansa i la música a tot arreu. Per exemple, als centres penitenciaris. El nivell d’excel·lència de les arts per a la primera infància a casa nostra es deu, en gran part, a la feina que Ribera i el seu equip han fet (i continuen fent) tots aquests anys. Com a mostra, un botó: la companyia sabadellenca Engruna Teatre, després de passar recentment pel Barbican de Londres, el pròxim abril portarà el seu espectacle Univers (coproduït per laSala) a l’Òpera de Sidney (Austràlia). Del Vallès Occidental al món.
Quan vaig arribar al teatre, puntual com un clau, em va rebre la Mireia Gubianas amb un somriure i una abraçada (fa anys que ens coneixem). Els camins del destí professional són inescrutables, i la interpretació i la docència casen molt bé amb la mediació. Ella és l’enllaç entre laSala i les escoles que la visiten. Mentre vèiem la funció d’El nostre refugi galàctic (que també era un assaig obert), em va confessar, a cau d’orella: “M’encanta la meva feina”. No n’hi ha per a menys. L’equip artístic de l’espectacle és d’autèntic luxe: escenografia de Xesca Salvà, il·luminació d’Ana Rovira, música de Rodrigo Rammsy i vestuari de Jorge Dutor. El dream team del teatre català modernu. En escena, Laida Azkona, Carlota Grau i João Lima posen el cos, i Txalo Toloza posa la veu (i el flow). És un tòpic, però no per això deixa de ser menys cert: les criatures són els espectadors més (brutalment) honestos que hi ha. Si no els agrada allò que veuen, ho diuen i expressen de les maneres més variades. Com sol succeir amb les propostes per als més petits, aquí la cosa és interactiva i, fins i tot, immersiva. Però no cal que patiu: no hi ha ulleres de realitat virtual ni parets amb pantalles. Visca la cosa analògica.
Tot plegat comença al carrer, fora del teatre, separats en tres grups. Jo em vaig unir al que estava capitanejat per la Carlota Grau, que amb quatre frases es va posar la quitxalla i les mestres a la butxaca. La dramatúrgia, si és clara, no necessita massa explicacions. També ens va ensenyar una sèrie de gestos que, més endavant, veuríem per a què servirien. Veure una nena repetint la coreografia i el to del seu “Eeexacte!”, la segona vegada que la Carlota ho deia, és la prova evident que la cosa funciona. Les tres expedicions ens vam dirigir a l’interior de la sala, i artistes i criatures van ocupar l’escenari. La gent de laSala s’ha trobat, alguna vegada, amb mestres que els diuen que es pensaven que venien a veure “una obra de teatre” i es troben amb coses modernes. Les instal·lacions escèniques, les propostes participatives o les peces immersives són el pa de cada dia del teatre actual, també d’aquell destinat a la infància. La creació contemporània arriba a tot arreu, reines!
L’èxit (o el fracàs) d’una proposta, també es veu amb la reacció del públic: en aquest cas, els nens van ballar quan havien de ballar, es van descontrolar una mica quan calia i, com per art de màgia, es van calmar quan els creadors ho van necessitar. Progenitors, preneu nota: el poder de la llum i la música electrònica és incommensurable. Les estrelles, les constel·lacions i les galàxies senceres poblen una proposta amable i lúdica, que no deixa de ser un diàleg entre un adult i una criatura o, en aquest cas, entre els creadors i el públic. La veu amb qui el Txalo conversa és la de Lur Toloza Azkona: tal com deia el Pere Faura en aquesta entrevista, “Totes les companyies de dansa a Catalunya són empreses familiars”. Canvieu la dansa per la cosa híbrida o les arts vives (com preferiu anomenar-les) i l’equació continuarà sent certa.
El planeta Terra com una gran pista de ball, la pols d’estrelles com la nostra matèria primera i la idea de refugi transiten per aquesta peça que és alhora lleugera i profunda, ballable i filosòfica. AzkonaToloza creuen en la imaginació, l’art i l’alegria, i construeixen un refugi mutant i fluorescent, un indret on les criatures es poden sentir tan segures com a cadascun dels seus refugis particulars. Recordeu què feia la Kirsten Dunst, protagonista de Melancholia (Lars von Trier, 2011) quan arribava l’amenaça final, letal i inevitable? Exacte, construïa un petit refugi. Amb la simple ajuda de quatre branques i, el més important, envoltada dels seus éssers estimats. De vegades no cal res més. Visca els nostres refugis de cada dia.
AZKONATOLOZA 