Publicado por Jordi Bordes en Recomana.
Si s’uneix un punt A en un punt B apareix una línia imaginària. Si s’emplacen més punts repetidament acaba aixecant-se una constel·lació estel·lar. Laida Azkona i Txalo Toloza han incorporat un nou punt de vista, la de la seva filla (Lur Azkona Toloza). Ara, a la seva documentació obsessiva sobre l’art i el capitalisme (Extraños mares arden 2016; Tierras del Sud, 2018 i Teatro Amazonas, 2020) i sobre la venda dels minerals que s’extrauran en el futur de satèl·lits i dels planetes del Sistema Solar (Canto mineral, 2022, i Cuerpos celestes, 2024) hi emergeix un fantasiós El nostre refugi galàctic.
Aquelles escenografies de contínua transformació d’aquesta companyia, ara, s’habiten amb els mateixos espectadors, una mena d’astronautes que assumeixen gràcies al codi teatral, de fer un salt còsmic: Del 2026 se salta al 21 de juny del 2599, l’últim dia del segle. Un jorn, però, que calculen tindrà unes 30 nits. Tot es pot redimensionar, rellegir amb altres codis si es planteja en clau de futur. La festa es convoca en un espai proper al Polvorí que han ocupat durant 25 anys els de Teatro de los Sentidos (Assaborint Catalunya), una formació que combrega molt en aquests món paral·lels que fugen de l’eficàcia econòmica i es deixen persuadir pels meandres de l’art.
Ara, la xerrameca possibilista es llegeix en forma de diàleg entre Txalo i la filla que, per moments, ensenya a la nova manera de mirar el destí. Avui, tot pren una dimensió humana, d’éssers vius que imposen els seus punts de vista. En el futur tot pot ser molt més relatiu si es comptabilitza per àtoms. En aquesta igualtat desapareix la violència, l’odi i les venjances.
El viatge que proposa AzkonaToloza és plaent, positiu, amè i empàtic. Garanteixen aixecar refugis futurs en què hi haurà una convivència constructiva. I tot amb el flow de la improvisació textual de Txalo i el moviment obert i còmplice de Azkona, João Lima, i Carlota Grau.
AZKONATOLOZA 