De Júlia Vernet Gaudes para Nuvol.
(…) Amb un rerefons similar, però més marcat per l’emergència climàtica que vivim –i fins i tot diria pel context bèl·lic–, a les Piscines Municipals s’hi va presentar Nuestro refugio galáctico de la companyia AzkonaToloza. En aquest cas, el que es construeix és un refugi, “galáCtico, con acento en la C” com ens explicava Toloza, i la construcció física i simbòlica la duem a terme els mateixos assistents a l’espectacle, o més ben dit, participants del dispositiu. L’Oriol Puig Taulé en va parlar en profunditat a la prèvia de l’estrena al Mercat de les Flors dins del Dansa Metropolitana, i estic molt d’acord en la referència a Melancholia de Lars von Trier. La sensació de seguretat que ens proporciona tenir alguna cosa semblant a un sostre i unes parets, sobretot si ens hi trobem acompanyats, diu alguna cosa de l’ésser humà que té a veure amb la nostra vulnerabilitat, sobretot davant la nostra mateixa capacitat de destrucció. Nuestro refugio galáctico és una oda a la imaginació i una expressió de la necessitat que tot individu té d’aixopluc davant la fatalitat, però no de la mort, sinó del dolor. A la meva sessió va ser especialment bonic veure una família d’ànecs arribar volant i ocupar les piscines com un espai natural més, amb la tranquil·litat del capvespre. (…)
